Entrevista a Enric Cambray

Jove polifacètic: actor, cantant, ballarí. Ha col·laborat tant en  TV i cinema, com en teatre. Un dels seus últims papers a "Llàstima que sigui una puta", obra teatral en la qual interpreta.

"La meva feina té la capacitat de seguir-me apassionant dia a dia amb coses noves."

Entrevistadora: Bon dia, Enric. Moltes gràcies per atorgar-nos l'oportunitat d'entrevistar-te.

Enric Cambray: Bon dia. Un plaer per mi parlar amb vosaltres.

Entrevistadora: Des de petit ja sabies que volies dedicar-te a actuar?

Enric Cambray: Potser no ho sabia d'una manera conscient, però des de ben petit alguna cosa es movia en el meu interior que feia que tots els meus interessos expressius tinguessin a veure amb l'actuació. Però a partir dels 7 anys, que vaig començar a estudiar teatre musical en una escola, ja vaig ser-ne conscient.

Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb la interpretació?

Enric Cambray: El primer contacte professional el vaig tenir amb 8 anys gravant un videoclip per un programa de la televisió nacional. Però el primer record el tinc del final de curs de P-3, al parvulari. A dalt de l'escenari em senti a gust, com peix a l'aigua.

Entrevistadora: Què és el que més t'apassiona de la teva professió?

Enric Cambray: Fa un temps aquesta pregunta la responia sense dubtes, ho tenia molt clar. Però han seguit passant els anys i cada dia em sorprèn i m'apassiona per coses noves, i suposo que és just això el que fa que la passió no minvi: la capacitat que té la meva feina de seguir-me apassionant amb coses noves dia a dia. És pura vida.

Entrevistadora: Quin és el paper amb el que has gaudit més actuant? Per què?

Enric Cambray: Semblarà que vulgui quedar bé i ser tòpic, però realment no he fet cap paper que no hagi gaudit. És molt més senzill i clar saber quins factors externs a l'actuació no t'han acabat de deixar gaudir de la teva feina (temes legals, de tracte, condicions, etc.). Però tots i cada un dels personatges que he interpretat els he gaudit, perquè els he creat i agafat de la mà, anant a l'hora.

Entrevistadora: Quin és el teu ídol, aquella persona que mai podràs deixar d'admirar? Què és allò que t'obliga a adorar-lo?

Enric Cambray: No tinc ídols. M'agraden molts actors i moltes actrius, de vegades m'apassionen més i d'altres menys. I m'encanta anar al teatre i seguir apassionant-me per la feina d'algú. I després tinc debilitats, com la meva estimada i ara (per sort) molt coneguda Clara Segura.

Entrevistadora: Quina és aquella pel·lícula que mai et canses de veure? Per què copsa tant la teva atenció?

Enric Cambray: M'agraden molt les pel·lícules que tenen un punt teatral, com per exemple "La vie en rose", protagonitzada per la gran Marion Cotillard. L'evolució que fa de l'Edith Piaff és d'un llenguatge corporal i interpretatiu molt teatral i gens cinèfil a l'ús. Però una pel·lícula que m'encanta és "Billy Elliot", suposo per proximitat i identificació amb la història que explica fora del context sociopolític. I després em deixo meravellar amb pel·lícules noves com "Drive", "Shame" o "Head hunters", totes tres brutals en tots els sentits.

Entrevistadora: Quin és aquell film que més t'ha decepcionat? Quina és la raó d'aquesta decepció?

Enric Cambray: Allò que em decepciona o fins hi tot fereix surt bastant ràpid de la meva ment. Així que de totes les pel·lícules que he vist no us sabria dir una en concret. Però sí que l'última que he vist al cine m'ha decepcionat, i és la del geni Woody Allen, "To Rome with Love".

Entrevistadora: Doncs fins aquí tot. I moltes gràcies altre cop!

Enric Cambray: A tu!