diumenge, 26 d’agost de 2012

"Mientras duermes"

Un guió magníficament aterrador que provoca calfreds a l'hora d'anar a dormir

L'obsessió converteix a molts en sonats. Viu dins els fanàtics. I els obliga a estimar, a desitjar, els porta a necessitar algú amb desmesurada insistència. Tanta, que al final es torna vital la presència d'aquell que és venerat i el món real desapareix pel malalt de ment, perquè l'únic que té sentit de la seva vida, de la seva existència, del seu dia a dia, és aquell al que persegueix, estorba i acaba assetjant.

Aquest transtorn de la realitat és la peça clau d'aquest film que guia el públic per un munt d'escenes esgarrifosament horripilants, però certament sinceres, ja que apropa als espectadors al protagonista obsés i els ajuda a compendre d'una manera o altra el fanatisme que omple la seva rutina i el  salva d'un suicidi que ronda la seva ment quan el nom de la seva estimada no hi és present.

Amb un actor principal esplèndidament extraordinari i amb un gran talent per fer papers de ments dements, Luis Tosar, que retrata a la perfecció la bogeria del seu personatge, hom observa i s'espanta davant les dues cares d'un porter que és educat i afablement agradable amb els veïns, però que usurpa cada nit la intimitat de la dona a la que follament estima.

Tanmateix, l'excel·lència que impregna aquesta pel·lícula del conegut director català Jaume Balagueró neix de la connexió entre un guió brillant i extrem -a mans d'Alberto Marini, autor d'una novel·la amb el mateix títol i de la que sorgeix la història cinematogràfica- i una banda sonora melancòlicament estranya, quietament temuda i alhora commovedora - creada per la ment musical d'un compositor jove, però magnífic, Lucas Vidal, també famós als Estats Units.- Una relació de complicitat entre relat i notes musicals que amara les situacions més crues de sensacions com el temor, el pànic, la desesperació o la incertesa i fa sentir al que segueix el conjunt de fotogrames espant i estupefacció davant d'un home buit de ceny i ple d'amor radical, però mancat del romanticisme casual.

Un conte de por, una història horriblement possible, un relat que provoca calfreds i que ensenya a l'espectador que les apariències enganyen; que el bo no té perquè ser-ho només per aparentar-ho; que em de tenir en compte a qui deixem les claus de casa; que potser algú espera sota el nostre llit amb els ulls oberts que ens adormim amb innocent ignorància.

 **** (bona)

1 comentari:

  1. Un ejemplo flamante de lo que es hacer buen cine español. Mirad debajo de la cama

    Sevenextreme.

    ResponElimina